Això s'acaba

Aquest blog s'acaba! No obstant això, no us espanteu... Podeu seguir el punt crític des de http://caraneta.blogspot.com.

Per últim, em plau donar-vos a conèixer el reportatge que hem fet colze a colze amb el company Pep Corral. El reciclatge alimentari: http://www.vilaweb.cat/noticia/3992237/20120306/deixalles-alimenten.html

Us espero a l'altre blog!

El sexe als mitjans

Els mitjans han de reflectir la realitat d'una societat, tot i que en molts casos no és així. Això es verifica als tabús. La nostra societat no parla de sexe i els mitjans, els quals han d'empènyer la societat cap al progrés, no ho fan.

Vivim en el món de la 'sobre-informació', però de la desinformació sexual. Les escoles no en parlen perquè no saben com fer-ho. Per això, els mitjans de comunicació haurien de desenvolupar el rol educatiu i apropar aquesta temàtica als joves. No obstant això, els mitjans no sols eviten el tema, sinó que a més, suposen un retrocés en l'educació sexual.

Les imatges sexuals que emeten els mitjans són equivoques. Dos joves es coneixen, es fan petons i procedeixen a la còpula. A més, aquestes escenes reafirmen el paper predominant de l'home, que ho ha de saber tot sense cap educació. A més, es menysprea el paper de la dona, ja que aquesta està subordinada als interessos de l'home.

Aquest post no es correspon a la resta, però és una reflexió extrapolable a altres àmbits. Quants temes tabú té la nostra societat? Quants tracten els mitjans de comunicació? On és, així, el paper educador del periodisme?

Coincidència amb matisos

Els diaris sembla que s'han posat d'acord amb el tractament de la sortida dels ocupants de la Universitat de Barcelona, aquest cap de setmana. Tant l’ABC i El Mundo, com l’Ara i La Vanguardia han destacat que van marxar de “forma pacífica”. No obstant, això es pot interpretar de dues maneres: Per una banda, aquesta expressió pot atribuir de forma indirecta els passats incidents als ocupants o, per altra banda, pot voler desvincular-los. Sincerament, no crec que tots aquests diaris busquin un mateix objectiu, sinó que cada diari ho haurà fet per una de les dues raons, seguint els seus ideals.

No obstant, tot i que els mitjans hagin tractat igual alguns punts, es pot observar la seva tendència ideològica en alguns altres. Aquest cop ABC, El Mundo i La Vanguardia han coincidit bastant a l’hora de destacar lo negatiu. Alguns exemples poden ser com aquests destaquen el “marzo caliente” que vindrà, extret de les declaracions d’algun estudiant. Aquests mitjans també donen importància a l’adhesió d’alguns indignats a la protesta, desqualificant així les mobilitzacions, o la pancarta de “Continuará...”. A més, ABC i La Vanguardia expliquen que es va fer una manifestació “espontánea” cap a la plaça Catalunya de Barcelona, mentre l'Ara contradiu això explicant que els estudiants ho van dir al abandonar la universitat.

Tot i les coincidències entre alguns d'aquests diaris, és sorprenent que l'ARA i El Mundo, dos diaris ben diferents, es separin de la tònica general explicant dos aspectes que la resta no destaquen. Per una banda, el primer és l'únic diari que explica que totes les propostes parlades durant el tancament s'hauran de ratificar en les diferents assemblees de facultat, així com també l'únic que explica la proposta d'impulsar xerrades i referèndums a les universitats després de Setmana Santa, destacant així el caràcter democràtic de les mobilitzacions. Per altra banda, El Mundo és l'únic diari que explica les demandes dels estudiants i les declaracions dels estudiants sobre la no existència de destrosses dins la universitat, fets que ajuden a entendre moltes coses de les mobilitzacions estudiantils.

El tractament audiovisual també ha estat un factor disgregador dels mitjans. Aquest cop s'ha notat que alguns diaris mancaven d'imatges impactants per aquesta notícia. En primer lloc, l'ABC i El Mundo, destacats negativament pel tractament de la manifestació del passat 29 de Febrer, no disposen de cap imatge. En segon lloc, La Vanguardia i l'ARA es separen d'aquesta tendència i adjunten un vídeo i una foto a la notícia respectivament.

Sembla ser que aquest cop no han pogut desacreditar les mobilitzacions. Malgrat això, es mostra altra vegada que els interessos ideològics passen per damunt la realitat, ja que el fet d'amagar informació o destacar minúcies pot ajudar a una fàcil interpretació negativa i, així, desmobilitzar la gent en favor del progrés. Conec bé la incapacitat de poder pensar en tots els aspectes d'una notícia, però la majoria de cops aquesta es veu afectada pels ideals i això, com a periodistes, no ho hauríem de tolerar.

A cop de diari

El passat dilluns 20 de febrer tots els mitjans es van posar d'acord. Tots els diaris treien en portada la resposta de la policia davant els estudiants valencians, i molts explicaven com el cap superior de policia de la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, titllava d'”enemics” als manifestants. No obstant això, com ho van tractar els mitjans? Ho van fer tots igual?

Per una banda, el diari ARA va obrir en portada qualificant de “setge” aquella acció i, a l'interior de les seves pàgines, va titular amb un: “La policia pren València per aturar la protesta dels estudiants”. Al mateix temps, La Vanguardia va qualificar de “dures” les carregues policials, però a diferència de l'ARA, aquest va donar detalls sobre les opinions dels partits de l'oposició valenciana. Això sí, sense oblidar-se de citar que s'havia colpejat al fotògraf de La Vanguardia, calia? A més, tant un com l'altre van coincidir al explicar que les càrregues policials es van traslladar a ciutadans que no s'estaven manifestant.

Aquests dos mitjans segurament no van ser l'exemple a seguir per tots els periodistes. En un dels casos es va utilitzar llenguatge bèl·lic, com si es tractés d'una guerra, i l'altre parlava més dels partits polítics que no del que realment havia passat. No obstant, comparat amb altres mitjans, van ser un exemple.

Per altra banda, dos diaris bastant contraris a aquests van ser El Mundo i l'ABC. En primer lloc, l'ABC titulava “La Policía carga a porrazos contra los estudiantes”, però ja es podia olorar una certa desviació de la informació en els subtítols que l'acompanyaven. Aquests destacaven més els carrers tallats pels manifestants, que les pallisses de la policia. A més, durant el cos de la notícia, a diferència del titular, no es va parlar de la violència dels policies, sinó del que els manifestants els van tirar, així com també de l'èxit de la “contundent càrrega policial”. Per últim, cal destacar que la fotografia d'aquest diari no aporta res d'informació i no té res a veure amb les càrregues que hi van haver.

En segon lloc, El Mundo és un cas encara més accentuat. Aquest diari va titular amb la següent frase: “Un cabecilla de las protestas: “Vamos a continuar quemando las calles”. Aquesta és una expressió totalment treta de context d'unes declaracions, en les que hi havia coses molt més interessants per titular. No obstant, aquest diari és l'únic que dóna la paraula als periodistes, que protesten per la dificultat de poder portar a terme la llibertat d'informació.

Està clar que en aquests casos és quan es nota més la posició política dels mitjans, però els periodistes haurien de tenir vergonya de tapar les pallisses que es van donar als joves estudiants. No obstant, els periodistes podem extreure una cosa bona d'aquest dia: els treballadors de Canal 9 es van posicionar en contra del seu canal, perquè aquest no volia informar de la veritat sobre el que estava passant a la ciutat valenciana.

Sindicats o moviments veïnals?

Des de l'aparició del moviment 15-M tots els canals de TV han seguit la mateixa dinàmica. Durant les primeres mobilitzacions, els mitjans destacaven la part negativa d'aquesta mobilització. Cap televisió descrivia aquest moviment com un grup de gent de tota mena i de totes les edats, sinó que buscaven qualificatius com antisistema o anticapitalista. No obstant, era aquesta la realitat?

Actualment, els mitjans han fet desaparèixer aquest moviment de l'opinió pública, però aquest no ha mort. El moviment 15-M ha canviat les seves dinàmiques i els seus llocs de trobada i les televisions no n'han parlat, però aquests no s'han deixat de reunir, ni mobilitzar. Malgrat això, aquest cap de setmana s'ha tornat a parlar de mobilitzacions i no se'ls hi ha atribuït l'èxit.

La raó d'això ha estat una roda de premsa de CCOO i UGT, en la qual es penjaven les medalles. El moviment dels “indignats” ha fet feina dia a dia i això s'ha vist representat al carrer, però els mitjans de comunicació, per falta d'informació, no han destacat el positiu del moviment i han fet cas a les declaracions d'aquests sindicats. Així doncs, la reflexió és la següent: com s'ha de fer perquè els periodistes busquem la informació?

Camí al progrés

Tots els codis deontològics, així com també els codis de la UNESCO, diuen que el periodisme ha de servir per progressar cap a una societat millor. Per aconseguir-ho, cal que tots els professionals dels mitjans de comunicació segueixin un conjunt de pràctiques marcades per aquests textos, com incentivar els valors democràtics o defensar els drets humans, entre altres. No obstant, neixen mitjans de comunicació conservadors i els “progressistes” no sempre segueixen aquestes indicacions.

Així, dia rere dia, trobem casos que ens mostren com el periodisme incentiva la discriminació per gènere, raça, orientació sexual o política, professió, etc. És així, doncs, com s'han de promoure els valors democràtics a la premsa? Està clar que el progressisme és un concepte complex i que tothom té una visió diferent d'ell, però existeixen uns punts mínims i aquests caldria seguir-los.

Es pot crear, així, un mitjà que es descriu obertament com conservador? Això no hauria de voler dir res, però ens tornem a trobar davant una situació complexa. Per una banda, la línia editorial no hauria de condicionar la professionalitat dels periodistes, però per altra banda ens trobem en un d'aquells escenaris en els que l'interès de l'empresari passa pel damunt de qualsevol principi.

Alarmisme sota zero

TV3 va començar la setmana passada amb l'alarmisme pel temporal. El govern no volia repetir la tragèdia de fa dos anys i els mitjans ho van interpretar com la fi del món. Les primeres informacions van ser: baixada de temperatures i risc de neu a tot el país, però TV3 ho traduïa a no moure's de casa. Quin problema existeix en el “País de neu”? Les temperatures van baixar i va nevar a llocs insòlits, però calia paralitzar tothom?

Amb això no vull dir que la nostra televisió pública no hagués d'informar del canvi de temperatures, però la situació no ha estat la plantejada al principi. Un exemple d'això ha estat la Vall d'Aran. Aquest lloc havia de tenir problemes viaris i, en realitat, ha estat un dels llocs amb menys problemes. Per què? Sempre  hi ha nevat i hi estan acostumats. Així doncs, la mala informació ha suposat que molta gent canviés els seus plans.

En resum, els mitjans cal que contrastin molt millor la informació que es rep de les institucions i que tinguin en compte les característiques del territori del que es parla. En el cas contrari, pot fer que molta gent perdi un bon cap de setmana entre la neu.

El buit informatiu

La raó principal que em va empènyer a estudiar periodisme va ser poder trobar una solució al buit informatiu existent a l'actualitat. Els principals mitjans de comunicació estan controlats pels poders polítics i econòmics internacionals i aquests són qui dicten l'agenda. El cas més clar d'això van ser les mobilitzacions dels “indignats”.

Està clar que els empresaris, com qualsevol persona, només volen defensar els seus interessos. No obstant això, els principis del periodisme prohibeixen aquesta pràctica i, per tant, caldria revisar el concepte de propietat en els mitjans de comunicació. Una bona informació pot crear una opinió pública lliure, però si pel contrari, la informació no és l'adient, converteix els espectadors en súbdits del sistema. Un cas clar d'aquesta mala informació és Corea del Nord, on els seus habitants ploren la mort del dictador que els oprimeix.

Per tant, és necessari que els estats no tinguin el monopoli de la comunicació, però ens trobem en un cas similar, o pitjor, quan aquesta està controlada per una altra elit. Si es busca pluralitat, la solució no passa per repartir el pastís entre els amics, sinó en donar subvencions al poble perquè aquest pugui informar del què el poder no vol parlar.

Crisi o mercantilització?

Els últims mesos no hem deixat de sentir parlar del tancament de diverses capçaleres. Alguns professors de periodisme ens repeteixen, dia rere dia, que els futurs periodistes ho tenim negre. No obstant això, qualsevol estudiant amb dos dits de front hauria de veure que el món de la comunicació està vivint un problema pitjor: la mercantilització de la informació.

La periodista Rosa Mª Calaf, fa uns mesos, explicava aquest problema en una conferència. Els grans empresaris han adquirit els principals grups de comunicació, i això ha comportat dos problemes. Per una banda, el nombre de ventes passa davant de qualsevol altre aspecte. I per altra banda, els interessos d'aquests magnats estan salvats. Per posar un exemple, el diari Público mai informaria si la Sexta fes un ERO (expedient de regulació d'ocupació).

No obstant això, cal centrar-se en el primer problema. La informació s'ha convertit en un negoci. L'interès de l'empresari passa per damunt de la voluntat d'informar dels periodistes i els treballadors de tots els mitjans estan sotmesos al que demani l'amo, i aquest només vol diners. A més, cal sumar-hi l'efecte de la televisió, que porta l'info-espectacle a tots els mitjans. Aquest fenomen es basa en cridar l'atenció del client i no compta la informació. Per una banda, els codis deontològics són vulnerats continuadament sense que hi hagi conseqüències. Les cadenes de televisió Antena 3 o Tele 5, per exemple, declaren que els surt més a compte pagar sancions que fer cas a les normes, però ningú pensa en augmentar les penalitzacions. Per altra banda, la veracitat també està en perill. Com pot dir la veritat un mitjà amb interessos econòmics i no informatius? O, quins són els interessos dels propietaris de les agències d'informació? A més, s'ha d'afegir la reducció de costos de les empreses: tenir més periodistes a les redaccions i que aquests facin notícies a partir de notes de premsa, però, qui investiga si la informació d'aquestes és real?

Així doncs, la pregunta és: davant aquest context, què ha de fer un jove periodista? La resposta de la Rosa Mª Calaf a la meva pregunta va començar amb un somriure. La periodista em va contestar: “posar-te un límit”, però el carrer és ple de joves periodistes que tenen el límit més baix que el meu, o que ni tan sols saben el que significa la paraula límit. Tenint en compte aquesta situació, la meva resposta hagués estat una altra. En primer lloc, posar-se el límit que ensenya la universitat, ja que treballar per sota d'aquest límit és equiparable a prostituir-se. En segon lloc, reinventar-se i demostrar que la vocació de servei públic existeix i el canvi és possible. Per últim, lluitar pel que volem, utilitzar les xarxes per crear els nostres mitjans o fer un producte diferent. En resum, cal fer veure a la gent que nosaltres som els periodistes i que els mitjans que han consumit fins ara amaguen la veritat. Tenim les eines i els coneixements, només ens cal fer-ho.

La llengua tapa les mobilitzacions

El web de l'Ara ahir va obrir amb el titular: “Els mossos afluixen en l'ús del castellà com a arma per pressionar contra les retallades”. Enmig d'un clima de protestes, aquest diari va dedicar mitja notícia al tema lingüístic, quan hi havia molt més a explicar. A part d'això, aquest diari només va fer una breu pinzellada del context i les futures accions dels Mossos d'Esquadra. Per exemple, aquest va citar les retallades sense explicar-ne detalls.

D'altra banda, El Periódico o La Vanguardia van donar poca importància a la notícia i van enfocar-la des d'una altra perspectiva. Aquests periòdics van donar més detalls sobre possibles mobilitzacions i les seves raons, però no van tractar el tema lingüístic.

No obstant això, la pregunta és si calia escollir entre una o altra cosa. El País, per exemple, va donar poca rellevància a la notícia. Aquest diari va explicar tant el tema del català com el tancament de 40 agents dels Mossos d'Esquadra a la comissaria, ambdos aspectes, amb les seves raons detallades. A més, si es llegia El País es coneixien detalls del tema lingüístic, els quals l'Ara semblava haver elidit: aquesta iniciativa “estava impulsada només per un dels grups sindicals reunits”.