El buit informatiu

La raó principal que em va empènyer a estudiar periodisme va ser poder trobar una solució al buit informatiu existent a l'actualitat. Els principals mitjans de comunicació estan controlats pels poders polítics i econòmics internacionals i aquests són qui dicten l'agenda. El cas més clar d'això van ser les mobilitzacions dels “indignats”.

Està clar que els empresaris, com qualsevol persona, només volen defensar els seus interessos. No obstant això, els principis del periodisme prohibeixen aquesta pràctica i, per tant, caldria revisar el concepte de propietat en els mitjans de comunicació. Una bona informació pot crear una opinió pública lliure, però si pel contrari, la informació no és l'adient, converteix els espectadors en súbdits del sistema. Un cas clar d'aquesta mala informació és Corea del Nord, on els seus habitants ploren la mort del dictador que els oprimeix.

Per tant, és necessari que els estats no tinguin el monopoli de la comunicació, però ens trobem en un cas similar, o pitjor, quan aquesta està controlada per una altra elit. Si es busca pluralitat, la solució no passa per repartir el pastís entre els amics, sinó en donar subvencions al poble perquè aquest pugui informar del què el poder no vol parlar.

Crisi o mercantilització?

Els últims mesos no hem deixat de sentir parlar del tancament de diverses capçaleres. Alguns professors de periodisme ens repeteixen, dia rere dia, que els futurs periodistes ho tenim negre. No obstant això, qualsevol estudiant amb dos dits de front hauria de veure que el món de la comunicació està vivint un problema pitjor: la mercantilització de la informació.

La periodista Rosa Mª Calaf, fa uns mesos, explicava aquest problema en una conferència. Els grans empresaris han adquirit els principals grups de comunicació, i això ha comportat dos problemes. Per una banda, el nombre de ventes passa davant de qualsevol altre aspecte. I per altra banda, els interessos d'aquests magnats estan salvats. Per posar un exemple, el diari Público mai informaria si la Sexta fes un ERO (expedient de regulació d'ocupació).

No obstant això, cal centrar-se en el primer problema. La informació s'ha convertit en un negoci. L'interès de l'empresari passa per damunt de la voluntat d'informar dels periodistes i els treballadors de tots els mitjans estan sotmesos al que demani l'amo, i aquest només vol diners. A més, cal sumar-hi l'efecte de la televisió, que porta l'info-espectacle a tots els mitjans. Aquest fenomen es basa en cridar l'atenció del client i no compta la informació. Per una banda, els codis deontològics són vulnerats continuadament sense que hi hagi conseqüències. Les cadenes de televisió Antena 3 o Tele 5, per exemple, declaren que els surt més a compte pagar sancions que fer cas a les normes, però ningú pensa en augmentar les penalitzacions. Per altra banda, la veracitat també està en perill. Com pot dir la veritat un mitjà amb interessos econòmics i no informatius? O, quins són els interessos dels propietaris de les agències d'informació? A més, s'ha d'afegir la reducció de costos de les empreses: tenir més periodistes a les redaccions i que aquests facin notícies a partir de notes de premsa, però, qui investiga si la informació d'aquestes és real?

Així doncs, la pregunta és: davant aquest context, què ha de fer un jove periodista? La resposta de la Rosa Mª Calaf a la meva pregunta va començar amb un somriure. La periodista em va contestar: “posar-te un límit”, però el carrer és ple de joves periodistes que tenen el límit més baix que el meu, o que ni tan sols saben el que significa la paraula límit. Tenint en compte aquesta situació, la meva resposta hagués estat una altra. En primer lloc, posar-se el límit que ensenya la universitat, ja que treballar per sota d'aquest límit és equiparable a prostituir-se. En segon lloc, reinventar-se i demostrar que la vocació de servei públic existeix i el canvi és possible. Per últim, lluitar pel que volem, utilitzar les xarxes per crear els nostres mitjans o fer un producte diferent. En resum, cal fer veure a la gent que nosaltres som els periodistes i que els mitjans que han consumit fins ara amaguen la veritat. Tenim les eines i els coneixements, només ens cal fer-ho.

La llengua tapa les mobilitzacions

El web de l'Ara ahir va obrir amb el titular: “Els mossos afluixen en l'ús del castellà com a arma per pressionar contra les retallades”. Enmig d'un clima de protestes, aquest diari va dedicar mitja notícia al tema lingüístic, quan hi havia molt més a explicar. A part d'això, aquest diari només va fer una breu pinzellada del context i les futures accions dels Mossos d'Esquadra. Per exemple, aquest va citar les retallades sense explicar-ne detalls.

D'altra banda, El Periódico o La Vanguardia van donar poca importància a la notícia i van enfocar-la des d'una altra perspectiva. Aquests periòdics van donar més detalls sobre possibles mobilitzacions i les seves raons, però no van tractar el tema lingüístic.

No obstant això, la pregunta és si calia escollir entre una o altra cosa. El País, per exemple, va donar poca rellevància a la notícia. Aquest diari va explicar tant el tema del català com el tancament de 40 agents dels Mossos d'Esquadra a la comissaria, ambdos aspectes, amb les seves raons detallades. A més, si es llegia El País es coneixien detalls del tema lingüístic, els quals l'Ara semblava haver elidit: aquesta iniciativa “estava impulsada només per un dels grups sindicals reunits”.